Una
de les característiques de la nostra societat actual és l’endarreriment en
l’edat d’emancipació dels joves. El ritme de vida ràpid, els estudis,
estabilitzar-se laboralment i el cost de la vivenda són alguns dels factors que
participen en què la mitjana actual es situï ja a l’entorn dels 30 anys.
Aquesta
realitat que és força coneguda per tothom conviu amb la situació dels adults
joves a l’entorn dels 40 anys que ja havent fet fa un temps el pas
d’independitzar-se sigui sols o en parella, es veuen obligats per diferents
circumstàncies com ara una separació de parella, pèrdua de feina, dificultats
econòmiques, etc. a plantejar-se l’opció inversa de tornar a viure al nucli
familiar d’origen.
Si
es pren aquesta via, tot i que en la majoria dels casos es tracta d’una
situació temporal, és important fer un plantejament de com s’ha d’articular aquest
pas per evitar conflictes entre les diferents parts.
Tornar
a “casa” pot ser viscut com un fracàs personal per no haver pogut evitar o
solucionar determinades situacions vitals. A això s’hi pot sumar la idea que
arribats als 40 tothom ja hauria de disposar d’una certa estabilitat amb tot allò
que la persona havia decidit fer o ser a la seva vida. Malgrat tot, la realitat
mateixa ens indica molt sovint que aquests tipus de pensaments no són certs i
que estem sotmesos a molts factors que no podem preveure ni controlar
directament. Arribats a aquesta situació, el millor que podem fer és acceptar que
es tracta de pensaments erronis i tenir en compte també que poder disposar
d’aquest recurs en l’entorn familiar és un fet positiu que ens ha de permetre
poder encarar i solucionar aquella situació que ens ha desestabilitzat.
La
història relacional amb els progenitors és diferent en cada cas. Les vivències
que hom pugui tenir poden ser completament oposades amb l’experiència d’un
altre. Per tant, quan es contempla l’opció de tornar a casa els pares, hem de
tenir presents les expectatives que cada un del implicats tinguin respecte aquesta
nova convivència. Poder establir una comunicació fluïda i sincera permetrà
poder parlar i perfilar tots aquells aspectes que podrien donar lloc a
malentesos i/o aparició de conflictes relacionals.
Es
tornaran a compartir situacions en el dia a dia que en part representaran una
pèrdua de llibertats. Activitats com els àpats, els nous horaris o l’ús dels
espais comuns faran necessari pactar unes normes bàsiques de funcionament per
tal d’evitar futurs conflictes.
Depenent
de la situació personal de cada u també serà recomanable parlar de si el primogènit
farà algun tipus d’aportació econòmica i quines funcions i grau d’implicació
tindrà dins la dinàmica familiar en la que tornarà a participar.
S’ha
de tenir present que ara la situació respecte els pares ja no és de
“desigualtat” com quan el fill era menor i els progenitors eren els
responsables de definir les normes. En aquesta nova etapa on tots els implicats
ja són adults s’han de definir les normes i cada un dels pactes de convivència des
d’una posició d’igualtat per poder garantir al màxim la independència i
convivència de tothom. Tots els no-dits o allò que donem per entès sol derivar
cap a la configuració d’un clima relacional negatiu.
Viure
aquesta situació en positiu i organitzar-ho amb aquesta voluntat farà de
l’opció de tornar a casa una ajuda i una oportunitat alhora de poder gestionar
i solucionar la situació vital que ens ha portat de nou a conviure a la llar
familiar.
Lídia
Julià i Palomeras
Psicòloga
i coordinadora clínica
ISEP
Clínic Girona
